Gimpera_entrevista-Cronica-d'Or

Nascuda el 1936 i amb 125 pel·lícules en el seu currículum, la musa de la gauche divine emprèn nous projectes cinematogràfics mentre somia a endreçar els records de la seva vida impresos en paper fotogràfic.

Com és que, sent ja mare, va llançar-se a fer de model?

Jo no havia pensat mai a fer de model. Em va arribar pel meu físic, que era poc comú aquí. Als 22 anys un company de feina del meu marit em va proposar fer unes proves per a un anunci. Els vaig agradar i, a partir d’aquí, el boca-orella va fer que comencessin a sortir-me feines. Llavors ja tenia dos fills i, amb 24 anys, vaig tenir-ne el tercer.

I com ho va compaginar amb una prolífica carrera en una època en què no es parlava de conciliació?

Creia que fer de model seria molt compatible amb tenir criatures, perquè em sortiria una feina al mes, però estava equivocada. Treballava cada dia. Vaig necessitar ajuda per portar la casa i, amb els nens, feia el que podia. I quan vaig començar amb el cinema, a més, havia de passar temporades fora pels rodatges. Ara penso que d’alguna manera els meus fills han sortit ferits d’aquesta falta de la meva presència, però ser pare o mare és molt difícil, perquè ningú no te n’ensenya.

Amb què es va divertir més: passarel·la o publicitat?

Amb la passarel·la no gaire, perquè no he tingut mai l’esquelet de maniquí. Vaig treballar amb Pertegaz, sempre em deia: “Senyoreta Gimpera, amagui el sexy”. La publicitat era el més fàcil per a mi. Encara recordo el text del primer espot, del Leopold Pomés, de tant com me’l vaig estudiar. Era tot molt rústic: jo mateixa em maquillava, em vestia… I així vaig aprendre a sofisticar-me. Sempre preguntava a quin públic anava dirigit l’espot, perquè creia que era important. La model és un intermediari entre el producte i el client. Molta gent m’ha preguntat si no em sentia dona objecte i jo penso que un sempre ho és en la seva feina, el que passa és que, en aquesta, hi poses el físic.

Ha protagonitzat moltes pel·lícules. De quina en conserva un record més especial?

N’he fet 125 i guardo bon record de totes. Això sí, agraeixo la gran sort d’haver treballat en El espíritu de la colmena, una obra mestra de Víctor Erice. Sempre havia fet papers de dona rica, sofisticada i altiva. En canvi, l’Erice em va descobrir una altra faceta com a dona senzilla. Ara m’han descobert el vessant més còmic. Al maig segurament començaré una comèdia de Ventura Pons i fa poc que n’he acabat una altra a Madrid.

Per què creu que es va convertir en una musa de la gauche divine?

Formava part d’un grup de gent criada en el franquisme que als seixanta vam començar a espavilar. Érem com una família i anàvem a França a veure pel·lícules i a fer coses que aquí estaven prohibides. Amb els fotògrafs Xavier Miserachs i Oriol Maspons, vam decidir crear un espai on la gent es pogués trobar per parlar, a més de ballar. Així és com va néixer el Bocaccio i vam decidir que jo sortís al cartell.

Què en queda de l’esperit d’aquella època a la Barcelona actual?

Nosaltres vam haver de portar a terme una lluita molt forta per escapar de tot allò que suposava la dictadura i, en canvi, la joventut d’avui gaudeix de molta llibertat, però políticament no té l’empenta que teníem nosaltres. Ens han titllat de ‘pijos’, però vam fer coses impressionants. Ara bé, tampoc no em barrejo gaire amb gent tan jove i suposo que deu haver-hi de tot.

Creu que ha estat capaç de ser una dona lliure malgrat el context?

Sí, i de fet m’hi va ajudar molt conèixer aquesta gent d’alt nivell intel·lectual. Em vaig casar molt jove, en part, per escapar de casa. Llavors, gràcies a la feina, vaig començar a viatjar a altres països. Vaig poder viure les manifestacions dels comunistes a Itàlia, que em van semblar fantàstiques. Totes aquestes vivències em van ajudar a guanyar seguretat i aprendre a ser jo mateixa. En aquell moment, les dones érem tan insegures… A mi em deien que era molt guapa, i ara ho veig, però llavors tenia complexos.

Es va sentir jutjada pel seu entorn per ser tan lliure?

En general, no. Els feia gràcia tenir una famosa a la família. Els meus fills potser sí que ho van patir. Ara no està mal vist ser model, però als seixanta era gairebé com prostituir-se. Em sabia greu per ells, però a mi m’és igual, sé molt bé la vida que he portat. A altres dones els hauria agradat fer el mateix, però els seus marits no les deixaven.

Òbviament el físic l’ha ajudat, però ha hagut de reivindicar la seva vàlua més enllà d’aquest?

En aquesta agència he vist noies guapíssimes que professionalment no han aconseguit res. Si no ets culte i intel·ligent, no fas res a la vida. En el meu cas, el físic m’ha ajudat, però també saber què feia.

Què va fer que decidís obrir una agència de models?

En l’època del ‘destape’, es creia que a totes les pel·lícules t’havies de despullar. Jo no he tingut mai pudor, però vaig decidir plegar perquè no creia que a la meva edat hagués d’ensenyar el cul per guanyar-me la vida. Llavors, vam marxar a Begur, on vam obrir una gelateria i, després, un restaurant, i ho compaginava amb programes de TV. Però no em veia quedant-me per sempre en un poble petit i fa trenta anys que vaig obrir una escola i una agència de models.

Quins projectes es planteja ara?

Em mantinc molt ocupada i sempre em falten hores, però ara tinc ganes d’estar més relaxada. Em ve de gust passar temps amb els néts i els besnéts, enllestir la meva col·lecció d’àlbums de fotos i viatjar als fiords noruecs.

 

T'agradaria que parléssim d'algun altre tema que consideris molt rellevant?
Quines temàtiques et preocupen?
T'agradaria col·laborar amb nosaltres?

Fes-nos arribar la teva proposta