Carlos Soria, alpinista

Als 51 anys, l’avilés Carlos Soria va assolir el primer dels dotze cims de més de vuit mil metres que sobresurten en la seva carrera com a alpinista. Amb 72 anys, ens respon unes preguntes des del campament base on agafa forces per fer front al seu darrer repte: la pujada al Dhaulagiri. En el moment de la publicació d’aquesta entrevista, sabem que aquesta ascensió no ha estat possible, però l’alpinista la intentarà novament.

Quan es va plantejar, i per què, el repte d’aconseguir els 14 cims més alts del món?

Va ser una cosa que va arribar sola. Vaig començar a pujar vuit mils als 50 anys, però sense cap pretensió. Quan ja en portava uns quants em vaig dir: “doncs anem a intentar completar els 14”. Però no va ser res premeditat. Tampoc no em preocupa en excés aconseguir-ho. Sóc conscient que el meu cos pot dir prou en qualsevol moment. Ara, als 77 anys, em trobo amb ganes i en bona forma i, mentre segueixi així, intentaré completar-ne els 14.

En algun moment ha pensat a tirar la tovallola?

No entra en els meus plans rendir-me. Una altra cosa és tenir cap i ser conscient de la realitat de cadascú. He baixat de moltes muntanyes sense el cim, però sempre amb la sensació d’haver pres la millor decisió. Perquè us en feu una idea, vaig aconseguir el cim del Manaslu als 71 anys, després de molts intents. Les muntanyes no es mouran d’aquí i cal escoltar-les i comprendre-les per saber quin és el moment.

Ja només li’n queden dues. Com ho veu?

Doncs em veig amb moltes ganes i amb molta il·lusió. L’ascens a l’Annapurna va ser molt dur, però en cinc dies em vaig recuperar estupendament i vaig decidir intentar el Dhaulagiri, on ara mateix em trobo. En cas que ho aconseguís, aniria al Shisha Pangma la propera primavera.

Com es prepara abans de fer un vuit mil?

La preparació és diària. Tracto de cuidar la meva alimentació, bàsicament intentant menjar allò que sé que li prova bé al meu cos. I després entreno cada dia. Visc al costat de la serra i m’agrada pujar-hi, i també faig molta bici de carretera, que li va molt bé als meus genolls. I, ja a casa, condició física.

La família intenta convèncer-lo que deixi l’alpinisme?

El dia que li digui a la meva família que no vaig d’expedició es preocuparan més, perquè sabran que em passa alguna cosa dolenta. Jo vaig conèixer la meva dona a la muntanya i he transmès a les meves quatre filles la meva passió. Em donen suport i ànims en tots els meus viatges. Això és molt important per a mi, ja que cada expedició estic fora de casa prop de 3 mesos.

Segueix un control mèdic quan fa un cim?

Des de 2011 tinc el suport de BBVA, fet que ha estat una benedicció en aquesta etapa de la meva carrera. Gràcies a això, compto en cada expedició amb un metge especialitzat en alta muntanya. La veritat és que fins ara no li he donat gaire feina però són molt importants els controls que em fa pràcticament a diari.

Com se sent allà a dalt, quan trepitja el cim?

Sempre dic que el veritable cim s’aconsegueix quan estàs de tornada al campament base i tot l’equip hi ha arribat bé. És clar que el cim és l’objectiu, però gaudeixo molt més del camí fins a ell. Allà, m’agrada ser-hi el temps imprescindible, perquè sé que la baixada és molt complicada.

També hi ha hagut cims que no ha aconseguit. Com va viure tornar sense haver aconseguit l’objectiu?

Com comentava abans, mai no he fet mitja volta decebut. És difícil prendre decisions així, però cal saber fer-ho perquè t’hi estàs jugant la vida.

Quina és l’experiència més dura que recorda?

No m’agrada parlar dels moments durs. Els mitjans i el cinema han donat una idea molt equivocada del que és la muntanya, ja que només és notícia quan hi ha alguna tragèdia. La gent es pensa que els alpinistes solament venim aquí a patir, i no és així.

Com són les nits a la tenda?

He fet un càlcul i dec haver passat onze anys de la meva vida dormint per damunt dels 4.000 m. Ja gairebé no trobo a faltar el llit durant les expedicions… Al final depèn molt de la muntanya. El campament base de l’Annapurna és fantàstic: està situat sobre un prat, té una altitud acceptable… En canvi, on ens trobem ara, al Dhaulagiri, està damunt d’una glacera, en terreny gelat i que es mou.

Creu que la massificació ha canviat l’alpinisme?

Entenc que hi hagi gent que amb expedicions comercials vulgui pujar vuit mils. És completament normal. La muntanya és molt àmplia i, si t’agrada escalar sol, sempre hi pots trobar rutes. Alguns dels alpinistes que critiquen les expedicions comercials després s’aprofiten de les cordes que munten i de l’equipament que preparen per a la muntanya, i això no és just.

Reconeix que s’ha acostumat a compartir les seves expedicions amb persones bastant més joves. Què tal les relacions intergeneracionals?

Jo m’avinc molt amb la gent jove. És cert que a la muntanya sóc sempre el més gran, però tampoc no em tracten com a tal. La majoria em diuen que sóc un exemple per a ells. Tot i que jo no em considero un exemple per a ningú, és meravellós que la gent t’ho digui.

Què li diria a aquestes persones que es plantegen nous reptes en una edat avançada i han de fer front a la incomprensió?

L’edat és un estat mental i no pot ser un impediment per complir els teus somnis. Jo sempre dic que la vida del jubilat és meravellosa, perquè m’ha permès dedicar-me a temps complet al que m’agrada, la muntanya. Tots els dies cal trobar nous reptes perquè, si no, estem acabats.

 

T'agradaria que parléssim d'algun altre tema que consideris molt rellevant?
Quines temàtiques et preocupen?
T'agradaria col·laborar amb nosaltres?

Fes-nos arribar la teva proposta