Mà professional contra maltractament

La Declaració de Toronto de 2002 defineix el maltractament a la gent gran com “aquella acció, única o repetida, o la manca de resposta adequada, que es produeix en qualsevol relació en què hi hagi una expectativa de confiança i que provoca danys o angoixa una persona gran”. No és aquesta l’única definició, però recull dues qüestions fonamentals: la relació de confiança que el maltractament trenca i l’angoixa que produeix, més enllà del dany físic.

El maltractament a la gent gran és un fenomen invisible. Ho demostra el fet que només un de cada cinc casos emergeix a la llum pública. La invisibilitat del fenomen té a veure amb el reconeixement dels drets i les capacitats de la persona gran. La nostra societat té encara dificultats per entendre la persona gran com un ésser autònom, i tendim a deixar les qüestions que li afecten a mans de la família o de les institucions que vetllen pel seu benestar.

Alguns professionals socials i de la salut encara atenen les problemàtiques de la gent gran amb una actitud paternalista i sovint justificadora, que pot arribar a convertir-se en perjudicial envers les persones grans. En aquest context, els maltractaments a la gent gran poden quedar camuflats perquè sovint s’escapen a la mirada del professional.

No oblidem que alguns tipus de maltractaments s’emmascaren darrera d’un suposat afany de protecció. És el cas, malauradament vigent, d’aquells familiars i/o professionals que prenen decisions que afecten directament la persona gran sense comptar amb els seus desitjos o amb la seva opinió, suposant potser que no serà capaç d’entendre l’abast del problema i, per tant, de valorar la millor solució.

Més enllà de l’agressió

També podríem incloure les actituds d’infantilització o desvalorització, l’abús de poder o la violència espiritual (aquella en què s’imposa un únic model religiós), per citar-ne algunes de les més freqüents. Moltes tenen a veure amb actituds culturalment inconscients, però que urgeix modificar per aconseguir una cultura que prioritzi el dret d’autodeterminació de la gent gran. És per això que les autoritats socials i sanitàries estan elaborant els últims anys diferents protocols d’actuació. A grans trets, tots els manuals adreçats als professionals destaquen quatre elements: la formació, la detecció, la valoració i la intervenció.

Per començar, cal una formació sòlida que ens entreni en una nova forma de mirar la gent gran, que incideixi en tots aquells factors de risc potencial, així com en la detecció precoç de símptomes que ens alerten sobre un possible cas de maltractament1. Pel que fa a la detecció dels maltractament a gent gran, tenim al nostre abast diferents instruments específics2, tot i que l’eina més poderosa és l’entrevista, que necessàriament ha de fer un equip interdisciplinar que valori de forma integral les esferes física, cognitiva, psicològica, i social i familiar.

Dret a decidir lliurement

L’actuació professional davant d’un cas ha de venir donada en funció de la capacitat de la víctima per a la presa de decisions. Atenent el principi d’autodeterminació, aquella persona major d’edat, víctima de maltractaments i amb capacitat cognitiva ha de ser informada dels seus drets i ha de disposar de serveis i recursos de suport, a nivell domiciliari o institucionals, que li permetin decidir de manera lliure. Freqüents són els casos, però, en què les persones  opten per mantenir la situació que pateixen per diferents motius, ben coneguts en relació a la violència de gènere, com la por, la negació, la justificació o la protecció, i que operen de manera similar en el cas de la violència envers les persones grans.

No obstant això, el professional està obligat a analitzar, avaluar i comunicar judicialment l’existència d’un possible cas de maltractament. No és només que l’ètica professional ens commini a l’acció, com demostren els codis deontològics dels diferents col·legis professionals, sinó que el nostre ordenament jurídic així ens ho mana.

Si la víctima no té capacitat de decisió, caldran els oportuns informes socials i sanitaris que determinin la manca de capacitat cognitiva i que aportin la valoració professional de possible situació de maltractament per procedir a la comunicació o denúncia al jutjat corresponent, segons la gravetat dels fets. És també necessari instar l’inici de procés d’incapacitació i gestionar l’ingrés involuntari  o els serveis de suport a nivell domiciliari que convinguin.

Un col·lectiu tan vulnerable i tan invisible com és el de la gent gran exigeix d’uns professionals formats i sensibilitzats per detectar, valorar i desemmascarar tantes situacions de patiment. I això està en les nostres mans.

Rosa Colomer

Treballadora social i antropòloga

Servei PADES de Grup Mutuam

T'agradaria que parléssim d'algun altre tema que consideris molt rellevant?
Quines temàtiques et preocupen?
T'agradaria col·laborar amb nosaltres?

Fes-nos arribar la teva proposta