Grup Mutuam atenció centrada en la petsona

Una de les premisses bàsiques d’aquest nou model d’atenció que defensa els drets de les persones en situació de dependència és el fet que, com a persones tots som iguals de valuosos i per tant mereixem un bon tracte. Per poder complir aquesta afirmació el model s’empara en 7 principis bàsics que defineixen i articulen què és necessari per assegurar, en igualtat, els drets i llibertats fonamentals promovent el respecte per la dignitat inherent a totes les persones:

 Principi de l’autonomia

S’entén l’autonomia com el dret a decidir, especialment en tot allò que afecta a un mateix, de forma directa o indirecta. Hem de proporcionar els suports necessaris perquè la persona pugui exercir aquest dret. Hem de revisar moltes actituds i respondre a la següent pregunta: “quantes coses decideixen al dia les persones amb dependència? la seva veu està prou escoltada? o bé decidim per ells perquè considerem que ells ja no poden i els neguem aquest dret?”. Hem de tenir en compte que les actituds paternalistes poden, en alguns casos, minar l’autoestima o fer sentir més incapaces les persones amb dependència.

Principi d’individualitat

Ens posa de manifest que totes les persones som úniques i, per tant, el pla d’atenció per atendre les seves necessitats s’ha de dissenyar de forma individualitzada i personalitzada. És imprescindible conèixer les persones que cuidem i les seves històries de vida, així como els seus projectes i plans per tal de poder integrar-ho dins del seu pla de vida essencial. Hem de poder evitar que el fet d’estar en situació de dependència suposi el trencament amb tota una vida anterior, amb unes pors, amb uns desitjos, amb uns projectes, etc. per haver d’adaptar-se a una rigidesa massa estricta, ja sigui en la pròpia casa o en una institució.

Principi d’independència

Ens remarca que encara que estiguem en situació de dependència i precisem atenció permanent, totes les persones tenim capacitats que poden ser reconegudes. Estem massa acostumats a valorar i destacar el que està deteriorat, allò que manca, i molt poc a valorar allò que està preservat i, fins i tot, allò en què destaquem. Això és un gran error de la nostra mirada actual, ja que només podrem construir a partir del que tenim i no a partir del que ja no hi és. Hem d’estar alertes per no oferir la cura quan només es precisa suport, i a no donar suport quan només es precisa més temps i supervisió. Tan sols podrem desenvolupar els talents a partir de les capacitats preservades. Si utilitzem l’empatia per posar-nos en la pell d’una persona amb discapacitat i/o dependència, ens hauríem de preguntar com ens sentiríem si sempre ens estiguessin remarcant allò que no podem fer i com afectaria això a la nostra autoestima.

Principi d’integralitat

Ens parla de la multidimensionalitat de les persones. Totes les vessants -biològica, psicològica, social, mediambiental i espiritual– són importants en la nostra vida, encara que hi hagi moments en que una d’elles requereixi més atenció. S’ha de tenir cura de la salut de la persona dependent, però sense oblidar la importància que tenen els espais de relacions, l’oci, l’aprenentatge, les creences o les pràctiques religioses, o la incorporació de les noves tecnologies per facilitar la integració, etc.

Principi de continuïtat de l’atenció

Tracta de la necessitat que hi hagi una coordinació i convergència entre els diferents programes dels serveis sanitaris i socials, així com en els educatius, d’habitatge, voluntariat, treball, etc.

Principi de participació

Bàsicament ens ensenya que hem de canviar el plantejament a l’hora d’atendre les persones amb necessitat de suport. No es tracta de “fer per” sinó de “fer amb”. El diccionari descriu “participar” com: «Tenir o prendre part en una cosa», i entenem que aquest “prendre part” ha d’estar present en totes les fases del procés, des del disseny a la implementació, així com en la posterior valoració i adequació fent els ajustos necessaris. Ens hem de preguntar quin nivell de participació tenen en les diferents situacions quotidianes les persones que atenem (i participació no vol dir únicament assistir a una activitat programada pels professionals). Per dimensionar aquest nivell existeixen diverses pràctiques interessants, com els consells participatius, les assemblees, les associacions, els habitatges compartits…

Principi d’inclusió social

Ens posa sobre la taula que tot això es impossible dur-ho a terme si no fem un canvi cultural. Es imprescindible que “normalitzem la dependència i la discapacitat”. Així, per a algú dependent ha de ser possible, amb «els ajuts raonables» (dels que ens parla la Convenció dels Drets de la Persones amb Discapacitat i Dependència, de la Nacions Unides a l’any 2006) anar al cine, que li concedeixin una hipoteca, assistir a una conferència, practicar la sexualitat, casar-se, anar d’excursió, comprar unes sabates, etc.

Aquests principis fomenten i reivindiquen el que Jiménez Lara (2007) recull de les veus de les pròpies persones en situació de dependència: “Les persones amb discapacitat i/o dependència reivindiquen el dret igualitari de perseguir les oportunitats que la vida ofereix a cada individu, preparar-se per la participació per mitjà de l’educació i integrar-se en la societat mitjançant el treball. Això no només es demanda como a dret, sinó que neix del sentit de responsabilitat cívica de contribuir. Una ciutadania igualitària significa molt més que el simple dret a la protecció: també comporta la responsabilitat de la contrapartida. Les persones amb discapacitat i/o dependència tenen tant el dret a participar com el dret igualitari a contribuir”.

Isabel M. de la Fuente Cruz, Psicòloga i Coordinadora Assistencial del Centre Residencial Mutuam Collserola

 

T'agradaria que parléssim d'algun altre tema que consideris molt rellevant?
Quines temàtiques et preocupen?
T'agradaria col·laborar amb nosaltres?

Fes-nos arribar la teva proposta