Com gestionar la perdua de contacte amb la realitat en la gent gran

Fa uns mesos, ja vam publicar un article sobre els trastorns mentals en la gent gran, centrant-nos en un dels més freqüents: la depressió. És moment, ara, de tractar patologies menys freqüents però que també tenen una incidència rellevant, com són els trastorns de la personalitat i els psicòtics.

Els transtorns de la personalitat s’expressen bàsicament a través de l’alteració de la conducta, no existint cap altre diagnòstic ni causa mèdica que els expliqui. Respecte al tractament, variarà en funció del tipus de trastorn, però en general el que s’ha de fer és saber posar límits a la conducta i a la relació de la persona amb nosaltres. Aquests límits, no obstant, s’han d’establir des de l’escolta, l’empatia i el respecte. Hem de tenir en compte que es tracta de persones que tenen una manera de vincular-se amb la resta especial i que fàcilment se senten atacades, ferides i incompreses. Així doncs, hem de tenir present el seu punt de vista sobre el món i ser molt curosos amb el llenguatge que utilitzem, de manera que no pugui semblar que els amenacem o els jutgem. Això sí, cal mantenir una actitud ferma i coherent per evitar caure en la manipulació de la persona.

Altres trastorns que ens podem trobar, són els esquizofrènics o psicòtics, que es caracteritzen per la pèrdua de contacte amb la realitat. Les persones que els pateixen poden presentar deliris, al·lucinacions i agressivitat. Els deliris són creences estranyes que té la persona respecte a la realitat i normalment són de tipus persecutori. Les al·lucinacions es produeixen quan la persona creu veure, escoltar o sentir coses que no hi són. L’agressivitat pot ser tan física com verbal.

Acompanyar-los i distreure’ls

En el cas dels deliris, es pot acompanyar a qui els pateix amb l’escolta si la persona ho viu amb angoixa, però en cap cas tenir converses amb ella sobre el tema delirant, ni fer-li pensar que hi ha una possibilitat que sigui realitat, ni confrontar o posar en dubte el que diu. Sempre que puguem i amb mà esquerra, el millor és distreure la persona, canviar de tema de conversa i acompanyar-la a parlar d’altres coses. Així mateix, pel que fa a les al·lucinacions, és important comunicar-li a qui les viu que sabem que veu o escolta o sent coses, tot i que nosaltres no ho podem veure, ni escoltar, ni sentir.

Davant d’una persona que es comporta d’una forma agressiva, hem d’adoptar una actitud tranquil·la, ferma i respectuosa, fent servir un to de veu reposat i no amenaçador. El que en cap cas hem de fer és reptar-lo, discutir-hi o tocar-lo si està molt enfadat. Sí que podem, en canvi, preguntar-li el motiu pel qual està enfadat. No per tal que ens doni la raó o fer-lo entrar en raó a ell, sinó perquè ell es pugui desfogar i puguem entendre’l. Cal esperar, però, que la persona és tranquil·litzi per poder-ne parlar. Hem de vigilar també que no se senti físicament acorralada i mantenir la distancia prudencial per si en algun moment ens volgués agredir.

En general la recepta comuna en la relació amb les persones que pateixen malalties mentals, tant si són grans com si són joves, és tractar-les amb empatia, escoltar-les i respectar-les amb tot allò que els passa sense intentar canviar-les. Les necessitats com a éssers humans són les mateixes que tenim la resta: amor, companyia, respecte, etc. Això és així tinguem l’edat que tinguem, però en especial quan som grans, ja que som més vulnerables a tot allò que ens arriba de l’entorn.

Amb la col·laboració de Gemma Lana, psicòloga Centre Residencial Mutuam Manresa

 

T'agradaria que parléssim d'algun altre tema que consideris molt rellevant?
Quines temàtiques et preocupen?
T'agradaria col·laborar amb nosaltres?

Fes-nos arribar la teva proposta