Mutuam entrevista Masferrer

Apassionat des de nen pels escenaris, l’autor, director i actor de Teatre de Guerrilla viu en solitari un dels moments més dolços de la seva carrera. Cada setmana ens mostra la vida de poble des del programa televisiu ‘El foraster’ i, alhora, recorre el país amb l’espectacle ‘Temps’, un compte enrere que obliga a la reflexió.

Com van ser els teus inicis com a actor?

Vaig començar a l’escola i em va enganxar. Als 12 anys ja vaig escriure la meva primera obra i, als 15, vaig fundar la meva pròpia companyia, Gags a sac. Tot i així, vaig estudiar la Diplomatura de Turisme. Abans que es jubilessin, el meu pare era pagès i la meva mare portava un restaurant, i tenien la il·lusió que continués amb el negoci familiar. Es van sorprendre molt quan els vaig explicar que volia dedicarme professionalment al teatre, però em van dir que, de vida, només n’hi ha una, i que em dediqués a allò que em fes feliç.

Has definit el que fa Teatre de Guerrilla com a “teatre antropològic d’humor corrosiu”. Ens ho pots explicar?

Aquesta definició la vaig donar ara fa molts anys, però ha agradat molt i crec que em perseguirà tota la vida. Els periodistes sempre intenten posar etiquetes i vam pensar que millor crear-la nosaltres que no que ens la creessin els altres. En certa manera, el teatre sempre és “antropològic”, perquè posa sobre l’escenari persones i les seves històries. I quan defineixo el nostre humor com a “corrosiu” és perquè per a mi és un camí per poder dir coses.

Com ha estat el repte de continuar treballant sense en Carles Xuriguera i en Rafel Faixedas?

Han estat 12 anys fantàstics, però ja havia treballat amb altres companys, i aquesta és simplement una nova etapa. Mai m’he pres els trencaments com una cosa dramàtica. Jo crec que els canvis són bons i que tant el que estan fent ells com el que estic fent jo no ho hauríem fet si haguéssim continuat junts.

D’on va sorgir ‘El foraster’?

La productora de Barcelona Brutal Media va descobrir en un festival un programa danès en què un humorista voltava pels carrers parlant amb la gent i després en feia un monòleg. Els va agradar i m’ho van ensenyar. Jo els vaig dir que si ho adaptàvem a la catalana em veia amb cor de fer-ho i, a més, vaig proposar que el traslladéssim a pobles petits. Creia que, a banda de fer humor, faríem territori. Ens vam entendre molt bé i llavors ho vam proposar a TV3.

Haver nascut a Sant Feliu de Buixalleu t’ajuda a captar la idiosincràsia dels pobles?

Conec molt bé com funcionen els pobles petits, on tot és gran: la solidaritat, l’enveja, la tafaneria… Així que quan hi vaig no sóc realment un foraster, sóc un dels seus. Ser de poble em permet acostar-m’hi més, i la gent és generosa i s’ha obert molt. Haig de reconèixer que m’he emocionat fent aquest programa.

Després de la teva tournée per la Catalunya rural, on t’agradaria retirar-te, al poble o a la ciutat?

Això és lluny i, a la vida, hi poden haver molts canvis. En aquests moments, visc a mig camí entre Barcelona i Sant Feliu i em sento a gust a tots dos llocs. Ara bé, m’aventuro a dir que buscaré recer en un poble, segurament en el meu. És on tinc els pares i on em sento més còmode.

Al protagonista de ‘Temps’ li queden 90 minuts de vida. Segur que t’has preguntat què faries tu en la seva situació.

Doncs precisament el fet de no tenir resposta a aquesta pregunta és un dels motius que m’ha portat a fer l’obra. Vaig plantejar la situació a diverses persones del meu entorn, però ningú no em va donar respostes creïbles i d’aquí va sorgir la idea. El teatre et permet posar-te en la pell de personatges als quals els passen coses que no voldries.

Com va ser l’experiència de presentar les Campanades a TV3?

Va ser tot un honor. És, segurament, una d’aquelles coses que fas només un cop a la vida i a mi, a sobre, em va tocar en un moment especial, perquè ens van veure 1.200.000 espectadors, perquè el 2014 va ser un any important per al nostre país i perquè va ser el primer cop que les campanades es retransmetien des de Barcelona.

T’has significat molt amb relació al procés sobiranista. Creus que és saludable que el món de la cultura es polititzi?

Jo no ho veig com a polititzar-se, sinó com a exercir la meva llibertat. Col·laboro amb moltes causes. Com no haig d’implicarme en l’alliberament nacional del meu país? La societat civil hi està participant, per què no hauríem de fer-ho també els actors? Fa 15 anys, dir que era independentista tenia unes connotacions, algunes negatives. Sé que alguns ajuntaments no m’han contractat per declarar-me independentista i ara desitjo que ningú no deixi de ser contractat per manifestar-se en contra de la independència. Espero que tothom pugui dir la seva sense patir represàlies.

Pregunta tòpica, però ineludible. Podem parlar d’un sentit de l’humor català?

Sempre m’ha costat respondre a això. El que faig jo és humor català, com ho és el que fan Buenafuente, Rubianes o el Tricicle, i no hi veig el vincle en comú. Em sembla una mica un tòpic, com passa amb l’humor anglès. A cada lloc ens trobem amb un ventall de perfils d’humorista diferents.

 

T'agradaria que parléssim d'algun altre tema que consideris molt rellevant?
Quines temàtiques et preocupen?
T'agradaria col·laborar amb nosaltres?

Fes-nos arribar la teva proposta