Mossen ballarin Ok

Amb motiu de la pèrdua aquesta matinada a Berga del Mossèn Josep Maria Ballarín a l’edat de 96 anys, volem reproduir l’entrevista que li vàrem a la revista Crònica d’Or amb motiu del lliurament del Premi Servei Gent Gran que el Grup Mutuam va concedir-li l’any 2010. Autor d’una trentena de llibres, sobre religió i catalanitat entre els més destacats, va estar sempre molt present a TV3, Catalunya Radio i Radio Estel. Amb la seva novel·la “Mossèn Tronxo” (Club Editor) de la que va vendre 100.000 exemplars i les seves intervencions i reflexions en el programa de Mari Pau Huguet a principis del anys 90, es va convertir en un  personatge popular molt estimat i entranyable del panorama cultural català. L’any 1995 va rebre la Creu de Sant Jordi i també va guanyar el Premi Ramon Llull l’any 1996.

La ciutat que el va veure néixer i créixer va concedir-li la Medalla d’Or de la Ciutat de Berga. L’any 2015 amb motiu de la publicació de les seves memòries “Mossèn Ballarín, per ell mateix” (Grup 62), en una entrevista es va definir com un “sacerdot atípic” que confessava haver tingut “total llibertat a l’església”.

Us deixem amb l’entrevista i un petit vídeo.

Entrevista Nadal 2010, revista Crònica d’Or de Mutuam

Escoltar Josep Maria Ballarín, el Mossèn Tronxo, és un repte de l’alçada d’un campanar per a qualsevol persona. Intel·lectual i llegit, exposa idees i reflexions amb la pausa d’un filòsof, amb el lèxic d’un filòleg i amb el sentit de l’humor d’un monologuista. Per això, i per la trajectòria de tot una vida, és el guanyador del premi Servei Gent Gran 2010.

Com el fa sentir rebre el premi Servei Gent Gran 2010?

Si dic que no me’l mereixo, queden malament ells; i si dic que me’l mereixo, quedo malament jo. Així que més val deixar-ho córrer i celebrar-ho.

Després de la seva trajectòria, què li manca per fer?

Em sembla que només em queda morir-me, ja [riu]. Tots morim amb les coses a mig fer, de manera que no cal que ens hi amoïnem. Estic fent coses, així que si queden allà al mig, allà quedaran.

Sobre quins temes o conviccions ha canviat de parer els últims anys?

Potser no he canviat d’opinió, però he canviat de gest. Jo sempre he estat molt comprensiu, i cada dia m’hi torno més. No he estat mai fanàtic de res. Quan es va morir Franco li vaig dir un parenostre, que falta que li feia. Això ho vaig aprendre amb els anarquistes que mataven capellans, a qui després vaig tenir de companys de guerra: no hi ha cap home que no tingui un fons bo.

S’ha de saber perdonar?

No, això de perdonar és massa gros. Perdonar li toca al de dalt. A mi no em toca perdonar. Es tracta d’entendre i passar per damunt.

Les esglésies es van buidant. La societat té menys valors?

Té menys valors dels meus. Però té uns altres valors que seran vàlids. Hi ha hagut una cosa que m’ha fet molta companyia: jo he viscut amb més gent que no creu, que amb gent que creu. Penso que n’hi haurà uns quants que se salvaran per la fe, i moltíssims per la bona fe. Jo no he tingut mai problemes de fe, per una raó molt senzilla: en comptes de llegir llibres piadosos, m’he llegit Nietzsche i Sartre. Llavors t’agafes la fe com una vacuna. El que passa és que aquesta fe, a mesura que et vas fent gran, es va tornant més fonda i menys expressiva, i en comptes de moltes misses i pregàries, que en tinc tantes com vull perquè sóc de l’ofici, doncs et quedes amb el parenostre.

 

Com el veu, el català?

Des de Gósol, triomfant i gloriós: parlem català. Des de la televisió, fet una porqueria, perquè aquelles senyoretes “da Barçalona, ca sambla ca mastaguin tatxes”, enraonen d’aquesta manera, pobretes. Parlen un català espantós. I després, i ara demano perdó a tots els déus de l’Olimp de la cultura, han fet massa cas de Fabra.

S’escolta prou la gent gran?

Ai no! Que els joves facin el seu fet i que no s’amoïnin. A més a més, els grans ens hem d’estalviar sermons. Jo he tingut una sort molt gran a la vida: encara avui en dia tracto gent jove. Ara us diré una cosa que no és per menystenir els joves: jo vaig anar al front amb 17 anys i ara no sé si un xicot d’aquest temps ho aguantaria. Potser ara, com a societat, tenim més coses assolides i no hi hauria tants motius per anar a fer la guerra.

Què tenim assolit aquí, a veure?

Doncs la democràcia, per exemple. Això no és una democràcia, és una partitocràcia. Tu agafa la llista dels que votes, i segur que tres o quatre els esborraries. Els partits no són demòcrates, hi ha uns barons que remenen.

Parlem del Barça?

Nosaltres som d’una generació que només teníem el futbol. El futbol jugat amb espardenyes i a qualsevol carrer. La primera vegada que vaig jugar en un camp gran, jugava d’interior esquerre i portava una sabata a l’esquerra i una espardenya a la dreta. I l’interior dret anava a l’inrevés. Si no entens aquesta manera de jugar el futbol, no entens el Messi.

És el millor jugador que vostè ha vist mai?

Per començar, jo he vist un paio que era el Samitier, que no el pots comparar amb ara però que feia gols de qualsevol manera. I, a més, era divertit: una vegada que el xiulaven a les Corts, es va posar a fer botifarra als quatre vents.

Quan mira la nostra societat, què és el que més l’amoïna?

No m’agafis com un moralista, però amb el sexe en fan un gra massa. Jo sóc conco, de manera que no puc parlar, però el sexe pel sexe no acaba de ser, hi ha d’haver una cosa que sigui estimar-se. L’església creu en una cosa que té raó, i és l’amor etern. Si un home s’embolica amb una dona, ha de ser per sempre. Si ens casem per provar-ho, malament rai.”El sexe pel sexe no acaba de ser, hi ha d’haver una cosa que sigui estimar-se”

T'agradaria que parléssim d'algun altre tema que consideris molt rellevant?
Quines temàtiques et preocupen?
T'agradaria col·laborar amb nosaltres?

Fes-nos arribar la teva proposta